Entrevista a Eloi Villalta: “M’agrada la gent que fa”

Entrevista a Eloi Villalta: “M’agrada la gent que fa”

Avui entrevistem a l‘Eloi Villalta, director del Centre la Coma de Sidamon. Ho fem amb una mica de trampa El coneixem d’altres històries en les que està involucrat. Però… ens costa definir-lo. Pensant-ho bé potser ens pensem que el coneixem. I qui no coneix a l’Eloi? Tenim amics en comú, ens hem creuat en diferents moments… Però… creiem que potser no el coneixem a l’Eloi. El que sí que sabem és que es el director del Centre La Coma de Sidamon. “Sóc obert, no extravertit, cap quadrat i lent… m’agrada pensar bé. Ah! I m’enfado amb les injustícies”… l’entrevista promet.

Has vist el mur de fora?
Bon dia Eloi –ell havia de ser el primer de parlar, és una bona estratègia per despistar-. M’encanta! Qui l’ha pintat?

El vam pintar entre tots. Un familiar, que treballa en una casa de pintures va fer donació de tota la pintura. Llavors vam buscar un disseny que ens agradés… no et pensis, en vam buscar molts eh… mira, veus? Tots aquests… I finalment vam decidir que el que ens agradava més era aquest. I vam pintar. Mira! Aquí ens veus, pintant –m’ensenya la foto-.

Felicitats, us ha quedat fantàstic! Veig que està molt pensat tot el procés. Ets més de pensar o de fer tu, Eloi? (S’ha de notar que qui fa l’entrevista sóc jo)

Jo…? Jo sóc… potser una mica massa de pensar… una mica lent. Penso bastant abans de fer. Voldria ser més ràpid.
Però es que vull pensar bé. La clau és pensar poc i bé. Pensar massa no serveix de res, de vegades t’emboliques amb els detalls i deixes de fer. A Aspros s’ha de fer, s’ha d’avançar, s’ha de lluitar, com diu el Joan.

Quan vas començar a Aspros?

Vaig començar l’any 1998 a Sudanell. És un referent Sudanell i en tinc un record sensacional. Bon rotllo i persones fantàstiques. D’allí vaig anar a parar a Alosa. De fet, vaig ser el primer treballador d’Alosa, el 2002. Em va tocar una època ben laboriosa, d’ajudar a construir el que avui és una gran fundació. Vaig aprendre moltíssim, ho vaig aprendre tot sobre tutela. Va ser un temps amb relacions molt diferents: des de famílies a treballadors de banc, advocats o jutges… Tot un món. I d’allí, vaig venir cap a La Coma, una residència especialitzada, un altre repte.

Però estàs involucrat amb moltes entitats de voluntariat, oi?

Sóc president de la FEMN (Fundació d’Esplais Santa María de Núria) una entitat del món del lleure, estic als claustres de Creu Roja i de la Verge Blanca… ah! I a l’Associació Festa ,Gastronomia i Cultura d’Agramunt. Em sembla que aquest és el vincle que em queda amb el meu poble natal, a part de la família.

Què t’enganxa del món del lleure?

Que és de veritat. És un món molt sa, molt autèntic i funciona molt bé com a espai socialitzador. És molt gran, pensa que només la nostra Fundació mobilitza unes 2.000 persones. La oferta del lleure és molt gran i diversa, però la nostra és des del voluntariat, basada en els valors, etc. Ve a ser casolà, així com els canalons de la padrina, que sempre són els millors.

Vaja, que l’essència perdura

Exacte. Per això té sentit ser-hi per mi. La fe d’avui és el compromís, els valors… Es que quan una cosa no és autèntica m’emprenyo molt.

I com ho fas quan t’enfades?

Sóc molt racional. I quan m’enfado és perquè raonant no he pogut entendre alguna situació perquè la considero injusta, incoherent. La injustícia m’enfada molt. Així que abans d’arribar-hi sempre opto per la via del diàleg, de la negociació, de comprendre… alguns em diuen que sóc massa cumbaià.

Vols dir que no afrontes els conflictes?

Al contrari! Els afronto pensant en quina solució tenen, segurament donant-li massa voltes. Però intento no arribar-hi. Perquè sé que si hi arribo puc perdre l’energia. Crec que es pot raonar tot. Això sí, si em porten al límit jo també hi sé anar i aleshores és quan em pregunten: què et passa Eloi? Doncs que també tinc un límit.

I quan tens un foradet a l’agenda i pares, què fas?

M’agrada mirar sèries, pelis, tocar la guitarra, sortir a la muntanya, viatjar… També necessito estones de solitud. Es que en general la gent no sap quan ha de parar. Avui en dia dir que no és una heroïcitat. M’encanta la gent que diu que no.

Una persona tan social necessita estar sola?

Justament. Això és el que la gent no acaba de comprendre. No sóc d’esdeveniments multitudinaris, potser perquè ja hi estic sempre a l’all. Així que el meu temps el vull gaudir i sempre he necessitat estones de solitud.

Eloi tinc la sensació que no et conec gaire… o que poca gent et coneix gaire

Sóc obert però no extravertit. És a dir, em relaciono amb tothom però no explico la meva vida, no m’agrada. Tinc bons amics però no sóc de tenir una colla fixa, no l’he tingut mai, sinó diferents colles…

Què portes quan viatges?

Poquíssimes coses. I sóc molt feliç viatjant i pensant només en l’endemà, en què faré, on aniré… Estaria viatjant tota la vida.

I la guitarra?

Toco en diferents grups, com afició, i no sóc d’escoltar molta música. Però la guitarra és l’únic que em fa perdre la noció del temps. De petit –a Agramunt era fàcil fer música- hi vaig fer 8 anys i em van preguntar quin instrument volia tocar. Jo vaig dir l’arpa. I encara se’n riuen ara. Així que… va ser la guitarra. I des d’aleshores fins ara.

Admires algú?

Sí. Admiro la gent que fa. La nostra és la generació de la burocràcia. Ens passem la vida fent processos que no donen fruits. Un dia un capellà em va dir: “Si vols fer alguna cosa la fas. Amb els teus diners. Al final el que es fa pels altres torna”. El més important és que aquell home predicava amb l’exemple i havia construït tot el que a ell li havia semblat oportú. M’agrada la gent que fa, amb paraules però també amb fets.

Comparteix aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


%d bloggers like this: