“Quan parlo per telèfon camino descalça”

“Quan parlo per telèfon camino descalça”

Entrevista a Pilar Siuraneta

Directora del Centre Sorigué

Entro al Centre Sorigué un edifici avantguardista, un model no només arquitectònic sinó d’atenció personalitzada. Una cessió de la família Sorigué a la Fundació Aspros. He admirat molt aquest edifici, a l’igual que els arquitectes de tot el món que han vingut a veure’l. Però… l’arquitectura humana que el configura hi està totalment en línia. Aquí la necessitat de les persones és la que dissenya l’activitat del centre. Podríem dir que és un món on l’entorn s’adapta a les persones i no les persones a l’entorn. Un espai de llibertat i entusiasme, liderat per una dona que camina descalça pel jardí quan parla per telèfon, així és com es connecta amb la terra, amb ella mateixa.

La saludo, és la Pilar Siuraneta. Porta tres collarets, fets a mà, de ganxet: blau, blanc i rosa. Combinació perfecta amb vestit bàsic negre. Te’ls has fet tu? Sòbria i divertida. És la primera pregunta d’una llarga conversa que ben aviat estarà atropellada de riures.

Sota l’ombra d’un tendal que també sembla de ganxet, s’hi està fresc i mentre passen els nois i noies que aquests dies hi fan les activitats d’estiu… la conversa s’anima. Sembla que ens coneguéssim de fa anys i ens hem vist dues vegades.

A tu també t’agraden les flors, Pilar?

I tant! M’encanten! Mira -la Pilar m’ensenya les flors de la seva terrassa, amplíssima. Té un munt de fotos al mòbil. Mira què boniques estan les cintes i aquesta marquesa-. Faig jardineres i multiplico àloe vera. Ja n’he regalat a amics i parents i segueixen creixent!

Vaja que el ganxet i les flors deuen tenir alguna cosa a veure

Doncs sí. M’he proposat tenir els meus moments propis, aliena del món. És una manera de retrobar-me. Em costa però intento fer-ho. Estem ben desconnectats de nosaltres mateixos, de fet no en sabem gran cosa de nosaltres mateixos. Ara estic en una etapa en la que m’he proposat aquesta reconnexió.

Amb tres fills, com t’ho fas?

Doncs em passo el dissabte al matí  a la cuina, preparant dinars per tota la setmana. Sóc la gran de tres germans i això em sembla que devia desenvolupar el meu sentit de la responsabilitat. La meva mare era perruquera, es passava un munt d’hores a la feina. Per mi era normal anar a comprar, fer el menjar… vaja, la intendència i la logística han estat per a mi sempre normals. Curiosament tinc tres fills i la meva tàctica és atendre’ls individualment. Així que si hem d’anar de compres els agafo per separat. Així tenim la nostra estona per parlar i reconnectar-nos.

M’han dit de tu que ets una persona afable i riallera. I quan t’enfades?

Em costa molt enfadar-me amb els altres. No sóc explosiva, primer ho he de canalitzar jo i t’he de dir que el dia que m’enfado pensa que ja deu fer molt de temps que hi estic donant tombs. Quan m’enfado ho passo fatal, perquè no és la meva naturalesa. No m’agrada l’autoritarisme, intento sempre buscar el punt positiu i quan cal fer algun toc d’atenció recórrer a l’humor. Sempre s’encaixa millor. No sé si això és ser líder o no, el que sé és que jo sóc així.

Què feies abans d’arribar a Aspros?

Doncs he fet el meu periple. Primer treballava al Centre de menors El Segre, però no era el meu món. Així que un estiu me’n vaig anar a fer de voluntària amb una ONG a Mèxic, a Veracruz. Treballàvem amb nens de carrer i intentàvem portar-los a llars d’acollida. Allà la família els obligava sovint a treballar, hi havia moltes famílies desestructurades i els nens estaven mancats d’afecte, llavors s’escapaven i vivien al carrer. A les llars eren acollits per  les “ties”. Era un concepte familiar, que ells no relacionaven amb la “mare” amb qui havien tingut una mala experiència.

Quina era la teva tasca allà?

Allà intentàvem que aquells nens tornessin a tenir un ambient familiar, evitàvem que caiguessin en el món de la droga. Sovint els havíem d’anar a buscar quan s’escapaven a la nit. Hi havia mares solteres, teníem escola de nens i intentàvem que estiguessin escolaritzats. Tinc la gran satisfacció d’haver pogut retornar dos nois a casa seva. Una nena amb 16 anys i una filla d’un any i un noi que feia anys que havia marxat de casa.

Com us finançàveu?

Vivíem de la caritat, de donacions i del que sobrava als mercats. Anàvem dos cops per setmana amb una furgoneta a buscar les restes de menjar que sobraven i d’allò en fèiem meravelles. Jo allí ja cuinava per a tots. Ens donaven ous, la fruita que no havien venut… Allí jo feia de tot.

I quant de temps hi vas ser?

Hi vaig anar un estiu una mica a l’aventura. L’estiu següent hi vaig tornar ja sabent on anava, però a la tercera m’hi vaig quedar un any. Justament, mira com són les coses, quan ja tenia planificat de marxar vaig conèixer al que avui és el meu marit en un curs d’estampació de roba. Ell era el professor. Però jo ja tenia previst anar-me’n i vaig pensar… doncs si ha de ser, ja serà. Ara és el moment de fer això. Jo crec que en cada moment cal aprofitar l’oportunitat que et brinda la vida i jo sabia que en aquell moment calia anar allà. Després, a l’estiu van venir els meus pares a visitar-me i ell els va acompanyar i es va quedar fins a la meva tornada. Vam tenir una relació de cartes amb segell!

I quan vas tornar a Lleida?

Abans de tornar va contactar amb mi el Joan Escolar. Ja havíem tingut relació abans i em va proposar venir a treballar aquí. Era l’any 1995 i et puc dir que va ser tornar de Mèxic i en ple jet lag incorporar-me a Aspros!

Tornaries ara de Mèxic?

I tant. Sempre havia volgut treballar en l’àmbit de la discapacitat. De fet jo ja vaig estudiar Magisteri l’especialitat d’Educació Especial que en aquell moment només es podia fer a Barcelona. Després vaig estudiar Pedagogia. La relació amb els nois em reconnecta amb l’essencial de la vida. Aprenc molt d’ells, de la seva senzillesa, de la seva ingenuïtat, de la seva naturalitat. No hi ha falsedat en ells, són tal qual i això ens dóna a tots una gran lliçó cada dia.

El centre és avantguardista pel que fa a la seva arquitectura però també per la seva atenció individualitzada. Com es fa per aconseguir-ho?

Doncs és complicat, no et diré que no, però és la clau de l’èxit. Totes les persones són diferents, per això les agrupem en funció de les seves capacitats i organitzem el dia a dia en funció tant del que ells necessiten com del que els agrada fer als monitors. En aquest sentit, tot està pensat perquè tothom se senti a gust, al seu lloc, que gaudeixi del que fa i que ningú no estigui on no s’hi sent còmode. No hi pot haver una programació homogènia perquè partim de la diversitat per tant, si hi ha 45 usuaris, has de pensar que hi ha 45 programacions diferents. Al matí fem sessions educatives i rehabilitadores i a la tarda es formen cinc grups naturals, amb els quals s’organitzen activitats més lúdiques com sortides, jocs, etc.

Si has anat tres cops a Mèxic, has tingut tres fills i t’has fet tres collarets de ganxet, que et queda per fer ara?

Ara estic buscant el moment per dedicar-me a fer cosmètica natural. Vaig fer un curs i em va enganxar.

Fes-ho tu mateix. Aquesta és la idea?

Sí, que el món giri al teu voltant i no que tu giris al voltant del món. Si vols una pasta de dents, te la fas. Tres cullerades d’argila blanca, aigua de timó, 1 gota d’oli essencial de menta i bicarbonat o un polsim de sal.

I de Sarroca, què te’n queda?

Jo vaig viure els primers anys de vida a Sarroca. Del meu pare me’n queda el físic i el sentit de l’humor, que desdramatitza qualsevol cosa i de la mare l’entusiasme, l’emprenedoria… Ara és la meva mare la que està fent de voluntària! La vida s’ha de viure com un vol. I jo tinc la referència dels estius a Sarroca i d’acompanyar als padrins a collir olives. La connexió amb la natura em reconnecta amb mi mateixa.

Comparteix aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


%d bloggers like this: