“El que em cansa és estar asseguda”

“El que em cansa és estar asseguda”

Montse Grau
Voluntària de Fundació Aspros

Temia la jubilació perquè sabia que no podria tornar a Sudanell. I el 12 de maig del 2015 es va jubilar. El capítol posterior va ser una depressió a la que la Montse va plantar cara com sempre ha fet a la vida, mirant-la als ulls i desafiant-la. Pots més tu o jo?, li va dir. Altres vegades aquesta amiga incòmoda l’havia traït, aquest cop la Montse no la va deixar guanyar. Trobava a faltar als seus, l’entusiasme, l’amor, la companyia de tota la gent amb qui havia compartit més hores al llarg d’aquests darrers 13 anys. “Casa Nostra és casa meva”, diu la Montse, “aquí ho tinc tot”.

Com li va plantar cara a la depressió?

Un dia vaig decidir d’afrontar-m’hi. Vaig demanar a la Dolors Meler si podria continuar venint a Sudanell a fer voluntariat, a ajudar. I de seguida vaig rebre la resposta positiva. Així que des de fa sis mesos la meva depressió ha desaparegut.

Com ve fins a Casa Nostra?

Amb l’autobús. Arribo aquí a les 7.30 del matí i m’hi quedo fins les 15.00 h.

I quina feina fa ara?

El que més convé. Sobretot estic a la bugaderia, però també em poso a cosir. Sempre hi ha algun botó que fa falta.

I no es cansa?

El que em cansa és estar asseguda. Treballar em distreu.

Què li han dit les seves companyes quan l’han vist tornar?

Que no ho entenen. Que elles tenen ganes de jubilar-se i descansar i jo encara vull treballar més. Però per mi estar aquí no és treballar, és viure. A Casa Nostra m’han ajudat sempre, on millor puc estar?

Vostè no és nascuda a Lleida oi? Com hi va arribar?

Jo sóc del Prat de Llobregat. El meu pare era carreter i li van oferir una torre a Lleida. Semblava que tot era idíl·lic però per mi venir a Lleida amb 19 anys va ser un trauma. Vaig haver de deixar la fàbrica tèxtil on treballava i recordo que quan vaig arribar aquí només veia cabres. Vaig plorar cinc dies i cinc nits perquè era un altre món i no m’hi adaptava de cap manera.

Però s’hi va quedar…

Amb els anys vaig anar arrelant-me, em vaig casar aquí i vaig tenir tres fills. Ja no n’he marxat. Ara visc al casc antic de Lleida i no m’hi veig pas tornant a Barcelona.

Com era la vida a la fàbrica? Hi tornaria de voluntària com ha fet aquí?

Era duríssima. No hi tornaria pas. Havia de fer molta força física i acabava molt cansada. De fet la van tancar, va córrer la mateixa sort que moltes altres fàbriques del tèxtil de Catalunya.

I com va començar a Aspros?

Vaig començar després de força anys treballant a la neteja de les cases. Era una feina inestable d’ara sí, ara no… Em van oferir treballar a Casa Nostra rentant plats i fixa’t que ja no m’he mogut d’aquí.

Havia estat en algun altre ambient similar? Li va costar d’adaptar-se?

No em va costar gens. De vegades penso que el món de fora és molt estrany. Aquí el món és molt més humà, amable. Normalitzador. Jo, de fet, quan surto fora d’aquí m’atabalo. Tot és molt ràpid, la gent no s’interrelaciona, tot és molt més fred.

Sembla com un món a l’inrevés, oi?

Exacte. La gent que veu una persona amb una discapacitat la veu estranya. Aquí no hi ha ningú estrany, tots som iguals, l’amor ens fa iguals a tots. El que és rar és el que passa fora d’aquí, no pas la vida que jo visc a Casa Nostra.

És valenta i bona. Aquest no és el primer cop que li plantava cara a una depressió oi?

No. Als 35 anys vaig tenir una situació personal molt complicada. Va arribar un moment que estava tant cansada que vaig anar al metge i recordo que em va dir: “senyora no sé com és que camina pel carrer, no té ni glòbuls vermells”. En aquell moment recordo que li vaig dir: i què he de fer? I la seva resposta va ser: “se n’ha de sortir”. No em pregunti com, simplement vaig aplicar el mateix que he aplicat aquest cop, ocupar la ment i tirar endavant i me’n vaig sortir i tant que sí.

Tornar a Aspros ha estat la seva teràpia?

Jo crec que sí, però bàsicament perquè és el que m’agrada i em fa sentir útil. Ajudar els altres, com diu molta gent i amb molta raó, al primer que ajuda és a un mateix. La meva primera depressió la vaig vèncer perquè el meu nét em necessitava, aquest cop sé que la meva tasca ajuda altra gent i a mi mateix. Hauríem d’aprendre les lliçons que ens dóna la vida. A mi m’ha ensenyat que el que t’agrada no ho has de deixar mai.

La tossuderia l’ha ajudat

Em sembla que sí. Tinc aquella tossuderia que tenia el meu pare, barrejada amb la bondat de la meva mare. Trobo que és un combinat que m’ha funcionat.

Deu conèixer moltes famílies

I tant. De fet els mateixos nois i noies de vegades em diuen que sóc com la seva mare. I això em fa tant feliç! Vull dir-los que han d’estar ben tranquils perquè aquí els seus fills no hi tenen només una residència sinó sobretot, un acolliment fet a mida, adaptat a cadascú. Aquí són feliços. I ho dic perquè jo també he vist l’ambient d’una residència, on he tingut al meu pare. I el que jo vaig veure allí no era acolliment, els residents no eren feliços i jo me n’anava sempre amb el cor encongit.

Li ha quedat alguna cosa per fer avui?

Sí! Plegar uns pantalons. I me n’hi vaig. Sóc tossuda, si em queda alguna cosa per fer l’he d’acabar. Demà no pot esperar, ha de ser avui. És una qüestió de responsabilitat.

Vostè té les idees clares

Idees clares, tossuderia… El dia que no em vegin en alerta és que alguna cosa no va bé.

Comparteix aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


%d bloggers like this: