“No t’has d’escoltar tant, és normal que a certa edat et facin mal els genolls”

“No t’has d’escoltar tant, és normal que a certa edat et facin mal els genolls”

Joan Fradera, pare de l’Àngels, resident al Centre Casa Nostra de Sudanell 

Un sentit pràctic de la vida que el fa seguir endavant. Superar les dificultats a força de mirar-les directament a la cara. Aquesta forma d’entendre les coses fa que el Joan, amb 92 anys, mantingui un esperit de lluita que mai el fa defallir. “A la vida, vas fent sobre la marxa”. Una marxa que li permet seguir fent auto-definits, visitar cada dos mesos a la seva filla Àngels al centre de Sudanell i haver superat la mort per càncer de la seva mare i de la seva dona “només prenent una pastilla per la pressió”. El Joan diu que gràcies a la Fundació Aspros “hem aconseguit que l’Àngels estigui a casa seva”.

Què significa la Fundació Aspros en la seva vida?

És un lloc que ha aconseguit que la meva filla Àngels, amb discapacitat i 53 anys es trobi còmoda. En aquella època, no era fàcil trobar un espai on poguessin cuidar-la i que ella estigués a gust.

Per què a Aspros?

Per temes laborals, jo era comercial d’una fàbrica, m’emportava l’Àngels de viatge sempre amb mi. Vivíem a Terrassa i allà em van dir que a Tarragona hi havia una entitat del tercer sector per persones amb discapacitat. No em va convèncer gaire i després vaig despatxar a Lleida amb el Sr. Torres que em va recomanar: “Hauries d’anar a Sudanell”.

Amb tants anys, això s’ha convertit en una família…

I tant! La meva filla porta aquí més de 30 anys. Abans, quan era més jove, venia cada setmana, després cada mes i ara cada dos mesos. Sempre he considerat Sudanell un espai de convivència amb molta bona gent, com el Joan Escolar, o l’entranyable Dolors Mascó, la Dolors Meler… els voluntaris… tothom! De fet, jo viatjava molt per feina i una vegada vaig estar a Nova York. Allà vaig comprar un televisor i me’l vaig endur cap aquí. Un altra vegada, em va tocar un Ou de Pasqua a Premià de Mar en un sorteig i també cap aquí.

Com és la relació amb l’Àngels?

Quan vinc a visitar-la em saluda i està amb mi una estona. Tenim un concepte que li diem impost revolucionari. De fet, sempre que aparec per aquí li dono alguna cosa de diners. Ella a Sudanell està com a casa seva. Dina, fa el cafè, les seves activitats… Normalment, ens comuniquem per mail.

En aquell moment, com s’assabenta que l’Àngels té una discapacitat?

Va ser després del part. Li van posar un fòrceps i en sortir es va quedar amb la columna vertebral molt dèbil. Els metges em van dir que fent una operació es resoldria, però la nena no caminava bé. Asseguraven que amb una simple motlle que li col·loquessin ja estava tot, però no van preveure que ella anava creixent. Fins als 17 anys viatjava sempre amb mi. Després, va estar a Mataró, a un centre d’on em van trucar dient que havia perdut l’autobús. Al final, a la Fundació Aspros a Sudanell hem trobat un espai acollidor amb unes instal·lacions molt amplies.

Es va vincular a la Fundació?

Sí, durant molt de temps vaig formar part de la Junta. Eren altres temps. Però només durant uns anys perquè les reunions eren al vespre Sudanell o Lleida i jo havia de tornar a Terrassa per treballar l’endemà. Eren èpoques en les quals el Senyor Eritja anava a Madrid carregat d’ametlles garrapinyades per tractar d’aconseguir el permís d’algun ministre.

I la família, com s’ho ha fet?

La meva senyora va morir de càncer de mama fa 40 anys. En pocs dies de diferència, també va morir la meva mare per la mateixa malaltia. La meva dona estava ingressada en un centre de Saragossa i jo anava cada setmana allà amb l’Àngels. Al morir vam anar a Premià de Mar perquè la nena no identifiqués el lloc on havia mort la seva mare.

S’ha de ser com d’una pasta especial per superar aquestes dificultats.

La vida l’entenc com una petita cursa d’obstacles. Als meus 92 anys, només prenc una pastilla per controlar la pressió. El metge em recomana que begui més aigua. Al final, són punyetes. No t’has d’escoltar tant a tu mateix. És normal que a certa edat et facin mal els genolls, però has de seguir.

I tant que ha seguit…

Es pot dir que estic tenint una vida plena. Per la feina i per oci he viatjat molt… Egipte, Turquia, Cap Nord. Això et dóna perspectiva del món. Et conforma com un sentit pràctic de la vida. Vas fent sobre la marxa. Avui dia, tinc una certa rutina consolidada. Surto a comprar, passejo, faig auto-definits.

Es pot dir que la seva ha sigut d’experiències…

Sempre m’agrada dir que he viscut entre diversos ‘merders’. He passat la dictadura de Primo de Rivera, la 2a República, el sonat del Franco, ara la democràcia. Tot i que el millor que he pogut fer és mantenir-me al marge de la política, recordo que la República va ser la millor època.

Comparteix aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


%d bloggers like this: