M’emociona el que és veritat

M’emociona el que és veritat

Alba Lorente – Gestora administrativa

“Què necessites? Si necessites un petó, m’ho dius”. Li diu l’Alba Lorente a la seva filla. Saps què? “Anirem a la cafeteria d’aquí al costat” (em diu). “Hi tenen pa de pessic fet a casa, t’ho pots creure, l’altre dia vaig veure a la padrina que el fa com els hi portava”.

Realista, concreta, previsora, ordenada però també entregada i dolça com el pa de pessic. Avui entrevistem a l’Alba Lorente, que s’encarrega de la gestió administrativa al departament de Laboral de Fundació Aspros.

Alba, des que t’he vist tinc claríssim que ho tens tot controlat

No! I ara. Sí que és cert que sóc molt ordenada, perquè l’ordre m’allibera i em permet fer altres coses. M’agrada controlar per estar tranquil·la, en realitat.

 

Se’t coneix pels teus excels?

(Somriu). Espero que no se’m conegui per això! M’encanten els fulls d’excel, allà ho tens controlat! Però a la vida no tot són excels. Sí que és cert que acostumo a planificar-ho tot per evitar que se’n vagi de mare.

Què vols dir?

Vull dir que de vegades prevenir és una manera de no arribar al conflicte. No m’agrada gens el conflicte i intento evitar-lo, tot i que tampoc és possible sempre.

Però si l’ordre és la teva tranquil·litat, què passa quan no pots tenir ordre?

Pacto. Proposo i busquem una solució. Això també ho faig a la meva vida privada, fins i tot els caps de setmana. El meu marit és molt social i jo sóc més de vida a casa. El que faig és proposar-li un pla cada cap de setmana que equilibri la seva voluntat amb la meva, de manera que tota la família en surti beneficiada. No és fàcil estar tot el dia fora amb dues criatures. Ni una cosa ni l’altra.

Gestionar l’equilibri?

Sí, crec que aquesta és la meva manera de funcionar. Evitar que la no previsió provoqui un desequilibri. I sovint, buscar l’error per prevenir, això de fet, també ho puc aplicar a la feina. Em passo el dia buscant que tot estigui perfecte perquè la meva feina afecta directament la vida dels treballadors. No som perfectes, l’error hi és, però la voluntat no. Part de la meva feina és intentar detectar-lo i prevenir problemes futurs.

Has viscut mitja vida a Balaguer, però ets de Lleida, oi?

Vaig néixer al Secà de Sant Pere i vaig viure gran part de la meva vida a Pardinyes, però fa més de mitja vida, que sóc a Balaguer. El meu marit, a qui vaig conèixer als 16 anys és de Balaguer i això m’hi ha portat a treballar primer i a viure-hi després.

Sembla que estàs de tornada de força coses… potser només m’ho sembla?

Potser el que vols dir és que em veus més madura del que podria ser una noia de 38 anys (tot i que ja sóc gran) però això em passava ja als 18. De vegades la vida són més etapes que edats. I jo crec que a mi l’etapa me la va marcar el fet d’haver treballat molts anys en caps de setmana.

Anaves a l’inrevés dels joves de la teva edat?

Sí. Tenia 18 anys i treballava al pub del meu marit. Al “Cats’ de Balaguer. Ens vam passar treballant força anys mentre els nostres amics anaven de festa. Quan vam deixar el pub ens vam adonar que ja no gaudíem de sortir de nit, només vèiem la feina darrere la barra. Ens va passar l’etapa i potser per això vam tenir família ben d’hora. Jo tenia 27 anys quan va nàixer la Jana, que ara ja té 10 anys i dos anys després, el Biel, que ara en té 8.

Ja has passat la teva etapa d’emprenedoria, ara quina etapa vius?

No necessito manar, ara el que vull és ajudar. Això en tot. Tant en la feina com amb la vida privada, amb els meus fills. Ara puc ajudar a la feina i puc ajudar als meus fills. M’he reduït la jornada per poder estar amb ells.

Ets pràctica, sense cap mena de dubte però què t’emociona?

Sí, això sí. Sobretot amb els sentiments. De vegades quan vaig al cinema i veig que algú plora per una escena em costa d’entendre aquestes emocions. Hi ha gent que em diu que sóc freda i jo els dic que no, que sóc realista i molt pràctica. M’emociono per les coses reals, com aquest pa de pessic i la senyora que el porta cada dia (somriu assenyalant el pa de pessic que encapçala gloriosament l’entrevista) i no per les de ficció com una escena de pel·lícula. M’entrego quan és necessari. És a dir, si em necessites, m’obriré, sinó et passaré desapercebuda, segurament.

Quin tipus de mare ets?

Transparent. Intento parlar molt amb els nens, ells són el meu motor. M’agrada parlar-los molt dels sentiments i analitzar-los. A la meva filla li costa demanar un petó, així que jo li dic: si necessites una abraçada m’ho dius i jo deixaré tot el que faig i vindré a abraçar-te. Cada nit fem una mica de resum del dia i en destriem el millor. Quan reflexionem amb ells ens adonem com canvia la visió de les coses si enfoquem bé. De vegades un detall mal interpretat et pot fer malbé el dia. I si t’ho mires bé és una tonteria.

D’on surt aquesta combinació tan meticulosa de sentiment i mesura?

El meu pare era força emprenedor, era ebenista, ara que ho dius, és clar, ho mesurava tot i ho havia de preveure tot! I la meva mare treballava a casa i de fet era molt casolana. Suposo que he fet una interpretació lliure de les dues figures, mai havia pensat en tot això.

Diga’m què faràs demà al matí quan t’aixequis

Demà a les 6.30 vaig al gimnàs. Hi vaig els dimarts i els dijous fins les 7.30 h. Després arribo a casa i m’encarrego dels nens, els porto a l’escola i d’allí vinc cap a Lleida.

Ho veieu? Tot calculat

 

Comparteix aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


%d bloggers like this: